El periodo vital de la infancia y la adolescencia no está exento de padecimientos psíquicos. Sus manifestaciones más importantes giran alrededor de la escuela y de los aprendizajes, principal foco socializador, tanto por lo que se refiere a la adquisición de conocimientos y de hábitos como a la interacción social con sus semejantes.

Es allí donde constatamos cómo los niños sufren cuando son objeto de acoso (bullying) o bien en situaciones de violencia en la relación con los adultos, adoptando a veces las formas de comportamientos perturbadores. La relación que mantienen con el saber y los aprendizajes no siempre resulta fácil y muchas veces constatamos la ausencia de un deseo y de un consentimiento a aprender. La proliferación del denominado TDAH (Trastorno por déficit de atención con hiperactividad), diagnóstico que sirve en muchos casos como cajón de sastre, incluye verdaderas dificultades de atención, vinculadas a conductas hiperactivas, pero también otras situaciones de origen y etiología diferente.

Otros escenarios privilegiados para captar los sufrimientos son las relaciones sociofamiliares y, por supuesto, las vivencias personales donde encontramos manifestaciones diversas: fenómenos de violencia intrafamiliar (maltratos) y de violencia social; agresiones sexuales y conflictos inter-generacionales; reacciones de ansiedad y estados depresivos que condicionan los rendimientos académicos y también la socialización y el desarrollo personal.

Quizás la novedad más radical de este nuevo siglo se refiere a lo que podríamos llamar las “patologías del exceso” vinculadas al consumo y a la relación de dependencia y adicción a los objetos, preferentemente los gadgets (móviles, ordenador, videoconsolas) y los tóxicos (alcohol, cannabis). Resulta frecuente recibir a pacientes jóvenes (16-30 años) que consultan preocupados por los excesos que cometen los fines de semana en las fiestas o salidas con amigos.

Excesos que los angustian y desorientan porque más allá de las “medidas” (¡tantas cervezas, tantos porros, tantas horas..!) no encuentran otra referencia más sólida para nombrar esa satisfacción “líquida”. Incluso en ocasiones presentan lagunas de memoria, producto en parte del efecto tóxico pero también de la ausencia de un relato que de sentido a conductas con un marcado carácter compulsivo, carentes de significación.

Esos excesos, a veces espectaculares y que por ello alarman e inquietan a los adultos, no siempre son sinónimo de placer. En realidad enmascaran fenómenos de angustia e inhibiciones en relación a elecciones que postergan: relaciones de pareja, estudios, carreras profesionales. A las dificultades actuales de la emancipación, algunas objetivas (paro juvenil, dificultad de acceso a una vivienda), se suman las propias de alguien que debe renunciar a la comodidad y seguridad del grupo familiar y asumir un riesgo, personal e intransferible, para verificar si está o no a la altura de las expectativas, las propias y las ajenas.

Obviar ese riesgo, bajo la forma de un exceso frecuente, es una tentación (nada ajena al marketing) que empuja a algunos jóvenes a eternizar ese momento vital en la fiesta colectiva. La trampa es que los riesgos así evitados retornan, como ocurre siempre con lo reprimido, aumentados bajo la forma de malestares psíquicos diversos y/o de las llamadas “conductas de riesgo”, con consecuencias más graves.

El fracàs escolar preocupa i molt. Darrera trobem infants, adolescents i joves amb un futur incert, el patiment de les seves famílies i una societat desconcertada i malbaratada. Com pot ser que al voltant d’un terç dels alumnes de Catalunya no tinguin èxit, no trobin un lloc còmode en la comunitat educativa? Com pot ser que l’oferta de formació i futur per les generacions joves no entusiasmi massa?

Posicionem-nos amb l’ajuda dels llibres. Deixem de banda, almenys per avui, a aquells alumnes que per la seva condició d’afectats neurològics o somàtics presenten dèficits a l’hora d’afrontar les tasques d’aprenentatge i també a aquells que, per la seva condició de fràgils mentals, manifesten patiments, malestars o qüestionaments vitals de la existència i no estan per romanços.

El primer llibre. En Joan Carles Mèlich, a La educación, acontecimiento ético, exposa de manera viva que l’infant, en el traspàs del món familiar a la vida escolar, necessita del consentiment.

Necessita del consentiment de la família. La família accepta que l’infant deixi enrere alguns costums i hàbits de la casa i es predisposi per  fer seus els costums de l’escola.

Necessita del consentim dels mestres per fer una tasca menys d’aprenentatge i més educativa. Rebre a l’infant i saber transmetre la transcendència del moment. Fins fa poc l’escola era un santuari on el mestre, el ungit d’autoritat, administrava el ritu d’admissió envoltat d’una parafernàlia semblant a les litúrgies sagrades. Ara tot plegat és més democràtic i participatiu. Pren un sentit social on el bé comú i la cohesió són dos Cariàtides o pilastres del pòrtic de benvinguda.

Tot això forma part del sentit comú però Mèlich va més enllà. Recorda un passatge oblidat de la filosofia de l’educació. Els alumnes han de consentir a la heteronomia. Els convé construir un espai comú de relació i convivència, un àgora per assajar els temps de la creixença i el futur. El sentiment de pertinença al grup és fonamental a l’hora de ser comunitat educativa. I aquí cal una decisió ètica, què es primer l’autonomia del jo de cadascú o el sentiment de pertinença a l’aula?

Que trist quan les anomenades assignatures maries com Antropologia de l’Educació o Sociologia del fet educatiu van ser substituïdes per les altisonants Metodologia de la Ciència o Estadística Aplicada. Aquesta nova religió cientificiste que té la gosadia de creure en Les Ciències de l’Educació no entoma bé l’art o l’ofici de ser mestre.

El mestre, format en coneixements tècnics sobre l’aprenentatge i la psicopedagogia, ha de saber que la seva ànima te la difícil tasca d’entendre el que l’alumne vol o demana. El que demana no sempre es clar o convenient. L’ofici de mestre dona importància a la tasca de destriar què volen els alumnes,  què demanen o exigeixen i saber què cal respondre o donar. La pertinença al grup permet afrontar de manera més acurada a Sa Majestat el Nen de Casa, com anomenava el vell Freud al infant ocupat en si mateix o engormandit de la protecció del adults. Potenciar l’autonomia frena la cohesió de la comunitat educativa i dificulta la transformació del nen en alumne. Sovint sol ser el primer pas cap al fracàs escolar.

El segon llibre. El Departament de Ensenyament, per iniciativa de l’Olga Adroher, fa temps promogué una recerca sobre Els trastorns de conducta a l’escola. Més de vuitanta professionals, mestres, professors, psicopedagogs, psicòlegs clínics, metges i psicoanalistes vam treballar durant més d’un any per tal de discutir què són els comportaments pertorbadors. O què pensar de l’ànim dels alumnes pertorbadors i de les molèsties que generen als tutors, a la vida familiar o al barri. Vàrem conversar de concepcions, judicis, conviccions… Sovint s’acorda que els alumnes molestos i pertorbadors de la vida escolar estan bojos o poc els hi falta.

Res més lluny del que demostra el dossier. Ens va orientar Donald Winnicott, Cap de Pediatria de l’Hospital Paddington de Londres i psicoanalista. Aquest savi, capficat per els patiments i malestars dels púbers i adolescents amb comportaments pertorbadors, entén que no presenten una patologia mental. Comparteixen un sentiment, el sentiment de desheretat. Viuen el seu imminent traspàs a la vida adulta, amb el coratge pel terra. Plens de temors i inseguretats, sense la força per afrontar la metamorfosi de l’adolescència. I la manera de dir-ho, de fer-ho saber a l’escola i a la societat, és el seu comportament pertorbador. El sentiment de desheretat no deixa parlar i la comunicació és substituïda per la conducta. Això no facilita ni l’estudi ni l’aprenentatge.

Els infants que no acaben d’entrar amb bon peu a l’escola, com els amarats del sentiment de ser uns desheretats davant l’incert futur, mereixen que fem per entendre i combatre el fracàs escolar.

Francesc Vilà  - Fundació Cassià Just

Membre de la XIP –Xarxa d’Innovació Pedagògica

La sessió, iniciada pocs minuts després de les 9 del matí, ha estat dedicada al títol VIII de la Llei d’educació (professorat, tant en els aspectes generals i comuns de la funció docent en centres de qualsevol titularitat com a l’ordenació de la funció pública docent). La sessió, que ha estat complementada per una intervenció relativa a la formació de les direccions dels centres educatius, ha acabat minuts abans de les 2 amb la intervenció de cloenda del president de la XIP, el sr. Antoni Giner, amb la qual s’ha reconegut als assistents el seu esforç i preocupació per la formació pròpia, demostrada amb la dedicació a la part presencial del curs dels matins sencers de tres dissabtes d’aquest hivern.

La primera part de la sessió ha estat a càrrec del professor sr. Alberto del Pozo Ortiz, catedràtic de grec i actualment subdirector general de Gestió del Professorat en el Departament d’Ensenyament. El material de la seva exposició, de moment en forma de PowerPoint, és al web de la XIP, tot i que és previst fer públic més endavant, al mateix web, el text redactat de la seva exposició. La seva intervenció ha estat seguida per un torn de preguntes formulades per algunes de les persones presents, a les quals ha contestat el mateix senyor Alberto del Pozo que, en algunes ocasions, ha connectat el contingut del seu discurs amb el que es va exposar, en la sessió del 15 de gener, relatiu al que preveu la Llei d’educació en matèria d’autonomia de gestió dels centres públics.

La segona part de la sessió s’ha centrat inicialment en una esplèndida exposició sobre la pertinència de la formació específica per a l’exercici de la direcció d’un centre educatiu i sobre un model concret per articular aquesta formació., a càrrec de la sra. Maite Górriz. La sra. Górriz ha estat durant anys directora d’Institut i secretària de la Junta central de directors i directores d’Institut. La seva exposició s’ha derivat de la recerca que feu el curs passat en gaudir d’una llicència per estudis, i en ella ha subratllat també els trets essencials des dels quals es pot reclamar que l’exercici de la direcció sigui considerada una especialització professional dins de la funció pública docent. Al final d’aquesta segona part, la mateixa sra. Górriz, el sr. del Pozo i el sr. Vidal han contestat a les diverses preguntes i demandes d’aclariment sobre els continguts exposats en tota la sessió.

Així mateix, i abans que el president de la XIP, sr. Giner, donés per conclosa la aprt presencial del curs, el sr. Vidal ha recordat els terminis improrrogables per lliurar els treballs escrits encara pendents i ha donat les indicacions oportunes per a l’obtenció dels certificats del curs, indicacions que podeu trobar també en aquest web.

Podeu consultar el contingut de l’exercici no presencial, els materials de la sessió i les condicions per a l’obtenció del certificat a la web de la XIP.

Els anomenats trastorns de l’atenció i la motilitat, sorprenentment, produeixen una literatura, potser no tant divertida, però sí semblant i també molt consumida. Suportada per uns referents ni clínics ni científics, uns referents màgics, calma la curiositat sobre la creixença dels infants i els malestars que se’n deriven. Produeix en el lector imaginacions i somnis com les històries d’en Potter. Veiem de que parlo.

L’antecedent històric de l’embolic en el que tots – nens, educadors, pares i sanitaris- estem presos, remunta a l’any 1963. A Oxford, la ciutat de Harry Potter, es va reunir una grup ampli de neuròlegs i pediatres amb la expressa finalitat de reconduir la manera d’entendre els malestars relacionals i mentals en el desenvolupament infantil.

Aquest Comitè va considerar que alguns dels criteris “híbrids” de la paidopsiquiatria i del psicoanàlisi, com la subjectivitat del nen i els aspectes no objectivables del dolor, l’angoixa, la culpa i la inhibició o la sobre actuació allunyaven del ideals científics de la època. La ambició de retornar la psiquiatria i la psicologia al lloc comú del conjunt de les disciplines mèdiques els portava de cap.

La operació epistèmica va seguir els següents passos:

• En primer lloc desmuntar el mètode clínic clàssic ordenat per el treball semiològic sobre el malestar mental on es recull els signes patognòmics, es fa la seva agrupació en símptomes psiquiàtrics i la posterior classificació sistematitzada en síndromes.

• En segon lloc desistir d’una interpretació de sentit sobre el desenvolupament. Deixar de considerar el desenvolupament com un conflicte on la resistència de la dinàmica inercial infantil del nen xoca amb el procés de maduració personal.

• En tercer lloc reduir el complex híbrid de ho “mental” –lligat de cos, pensament i societat- al plànol del organisme.

Quina idea regeix aquest canvi de paradigma? La idea rectora d’aquesta aposta de reducció de la història infantil a una imatge objectivadora i cosificadora del malestar es va crear segons la següent hipòtesi: si hi ha desenvolupament no harmònic, ja no es tracta d’un dany cerebral com causa única, això portaria a la reducció absoluta del fet humà a la disciplina neurològica, si no del supòsit de una disfunció cerebral mínima causa de trastorns diversos, a la motilitat, a la consciència, als mecanismes de la lectura, escriptura i càlcul. Obstaculitza la maduració cognitiva i psicomotora de l’infant.

De cop i volta vàrem passar de l’univers del símptoma psicoanalític, compromís en el conflicte entre parts a l’evolució mental de l’infant, al món dels trastorns. El trastorn està fet de un nominalisme realista que codifica segons mesura de rendiments i xifres tractables estadísticament. Es passa del nen, protagonista de les emocions infantils al nen bricolatge, i torna la vella estàtua del Traité des sensations de l’abat Ètienne Bonnot de Condillac. Aquest tractat va ser escrit l’any1754.

El més curiós de tot plegat és que tal maniobra ha deixat pas a una pendent de degradació de l’educació. La educació s’ha reconvertit, en aquesta aposta ideològica, en una suma de tècniques d’aprenentatge que tenen, com principal objectiu, la millora del dèficit cerebral habitual dels infants. També ha facilitat la destrucció de la psicopatologia infantil i, sobre tot, la desvaloració de conceptes freudians sobre la curiositat i el saber.

Hem passat del nen freudià que encara el seu malestar a la Cultura al nen de la civilització de la fragilitat neurològica.

Capítol a part mereix la nova sobredeterminació del dolor, l’angoixa, la culpa i la satisfacció en el cos. Un nou tractat d’aquestes emocions i sentiments s’obra pas per mitjà de la nova política del fàrmac.

S’ha iniciat la època del fàrmac respon, substituta del temps de la persona responsable. La maduració dels nens es transforma en un problema que la química resol exitosament amb l’ajut de tècniques d’ensinistrament. Aquesta il·lusió pot arribar a ser realitat. Però, a quin preu? Esperem que en Harry Potter faci de les seves.

Tot això, sens dubta, no deixa indiferent ni a l’educador ni al mestre. No gosarem a dir tant del professor.

El debat entre els ponents i els assistents fou interessant i viu, però ens esperava el sopar. Potser això va ser el que va faltar a la reunió fatídica de Oxford, bon menjar i amena sobretaula.

Francesc Vilà

“PARLEM DELS MUTS DE L’ESCOLA: ELS ALUMNES AMB COMPORTAMENTS PERTORBADORS”

(LA XIP DÓNA UN COP DE MÀ A LA COMUNITAT EDUCATIVA)

Hi van assistir al voltant de seixanta persones vinculades al món de l’educació: psicòlegs, mestres, professors, directors de centre, inspectors, etc. L’eix principal del debat-sopar fou la presentació de l’estudi “Problemes de comportament en infants i adolescents a Catalunya: trastorn per dèficit d’atenció i trastorn de conducta, necessitats educatives que generen”, encarregat pel Departament d’Educació a l’Observatori de Salut Mental Comunitària de Catalunya –OSAMCAT- i el posterior col·loqui que es generà entre els assistents a l’acte.

A l’acte comptàrem amb la presència de tres ponents:

Pepita Corominas (Subdirectora General de Gestió de Serveis a la Comunitat del Departament d’Educació). Amb una intervenció breu, però intensa va donar una visió general del contex educatiu actual i del perquè de l’encàrrec i per tant de l’estudi. Ens deia que aquest ha de ser vist com el punt de partida des del qual cal continuar treballant i que ha de constituir una oportunitat perquè des de l’escola es pugui acompanyar millor els alumnes amb malestars diversos, sense necessitat de psiquiatritzar-los o psicologitzar-los.les intervencions que des de l’escola es fan. Les intervencions de l’escola tenen una orientació principal, el benefici de l’educació.

Josep Moya (Responsable de l’Observatori de Salut Mental Comunitària de Catalunya). Va exposar amb rigor i claredat les conclusions de l’estudi. Ens va donar una visió panoràmica, realista i desdramatitzadora de la situació d’aquests problemes de comportament a les escoles, concretament del TDAH. Va donar algunes recomanacions a tenir en compte com: Tenir presents els bioritmes dels nostres alumnes a l’hora de proposar a determinats horaris certes assignatures, potenciar l’acció tutorial, cercar des de l’escola valors compartits amb l’entorn social i fonamentalment el treball amb xarxa.

Josep Menéndez (Director de la Fundació Joan XXIII). Amb un to proper i enèrgic ens va parlar de l’Escola com a espai d’oportunitats, del pas que l’escola ha de fer amb els alumnes diferents i que ha d’anar de la benevolència a la pertinença, de la discapacitat entesa com a diversitat, del valor de la innovació educativa, i de l’equitat com a valor. Sens dubte la seva intervenció no ens va deixar iguals.

El debat entre els ponents i els assistents fou interessant i viu, però ens esperava el sopar subministrat per Cuina Justa, empresa de la Fundació Cassià Just que integra laboral i socialment a col·lectius fràgils intel·lectuals i/o mentals. Va ser servit per KTRING amb cambrers de l’Aula Taller de la Fundació El Llindar.

Aquest espai ja més informal va permetre continuar compartint sensacions, experiències i neguits que el debat havia generat.

La sessió, de les 9 del matí a les 2 de la tarda, ha estat dedicada a la part de l’articulat de la Llei d’educació que fa referència als centres educatius que imparteixen els ensenyaments propis del Servei d’Educació de Catalunya i, de manera especial, a la seva autonomia, així com a l’escolarització en aquests centres. Per ser matèria íntimament lligada al funcionament dels centres, també s’ha considerat la part de l’articulat de la Llei d’educació que regula específicament la direcció dels centres públics.

La primera part de la sessió ha estat a càrrec del professor sr. Ignasi Garcia Plata, inspector d’educació i actualment subdirector general d’Organització i Qualitat dels Centres Educatius en el Departament d’Ensenyament. El material de la seva exposició, en forma de PowerPoint, és al web de la mateixa XIP, en l’apartat de “formació”. La seva intervenció, molt completa, ha estat seguida d’un torn de preguntes i aclariments formulats per les persones presents, a les quals ha contestat el mateix senyor Ignasi Garcia que, naturalment, ha hagut de referir les respostes no només als preceptes de la Llei sinó també a la manera com han estat desenvolupats en els decrets 102/2010, d’autonomia dels centres educatius i 155/2010, de la direcció dels centres educatius públics.

La segona part s’ha basat en les aportacions de la sra. Marta del Campo, cap del Servei de Qualitat dels Centres educatius i de la sra. Montserrat Moragas, directora de l’Institut Jonqueres de Sabadell, el material de les quals, també en forma de sengles PowerPoints, el podeu trobar igualment al web de la XIP, en l’apartat de “formació”. La sra. del Campo ha presentat, d’una manera molt sintètica, precisa i acurada la metodologia de la planificació estratègica com eina que permet mantenir en un centre educatiu el cicle de reflexió, decisió i aplicació de millores en el projecte educatiu i en les actuacions del centre que se’n deriven. La sra. Moragas s’ha centrat en el retiment de comptes segons l’experiència de l’institut que dirigeix, amb una exposició molt vívida i arrelada en la pràctica quotidiana. Una i altra ens han il·lustrat sobre les possibilitats d’implementar a la pràctica les previsions de la Llei d’educació en matèria de decisions de centre en el marc de la seva autonomia i en la responsabilització d’aquestes decisions i dels seus efectes. Al final d’aquesta part de la sessió, els assistents han plantejat també alguns dubtes i peticions d’aclariments relatius a l’exposició realitzada.

Els enunciats del treball no presencial associat a la sessió s’han repartit als assistents i han quedat ubicats també a l’apartat “formació” del web de la XIP. La sessió s’ha acabat amb el recordatori que la tercera part presencial del curs és prevista per al dia 5 de febrer i estarà dedicada a la part de la Llei d’educació relativa a la funció docent i a la funció pública docent (Títol VIII de la Llei).

Materials de la sessió:

La LEC i el centre educatiu

Estratègies

Rendició de comptes

treball no presencial

Tal com s’havia anunciat prèviament, i amb més de 200 persones inscrites, el dia 13 de novembre es va fer la primera sessió presencial del curs de formació “Coneix a fons la LEC”, organitzat per la XIP i homologat pel Departament d’Educació.

La sessió, de 5 hores de durada, es va iniciar a les 9 del matí amb una breu presentació de la XIP i del curs a càrrec de la vicepresidenta de l’associació, sra. Rosa Maria Miró. Tot seguit es va iniciar la part expositiva de la sessió, a càrrec del sr. Francesc Vidal, que va presentar els trets generals de context, intenció i contingut de la Llei d’educació i que es va estendre especialment en els aspectes de la llei en què no és previst aprofundir en les altres dues sessions del curs.

Després d’un descans de mitja hora, a les 12 del migdia es va reprendre la sessió amb un debat centrat especialment en dues qüestions: (i) el paper dels ajuntaments com administracions educatives i (ii) el paper de l’administració educativa com orientadora dels processos educatius i controladora dels resultats que s’hi obtenen. El debat es va iniciar amb l’exposició dels punts de vista sobre aquestes qüestions de la sra. Montserrat Fanés i del sr. Jaume Graells, convidats expressament a participar en el curs amb aquests efectes, i va continuar amb intervencions de diversos assistents, moment en què el debat es va anar obrint a altres aspectes de la Llei d’educació.

Puntualment, a les 2 de la tarda es va acabar la sessió, amb la proposta del treball no presencial associat a aquesta primera sessió i amb el recordatori que la segona sessió (15 de gener, a càrrec del sr. Ignasi Garcia) se centrarà en els aspectes de la Llei relacionats amb l’autonomia dels centres educatius.

Veiem que hi ha propostes i direccionaments adients en educació i que aquestes no es portaran a terme o es quedaran fluixes per manca de formació i informació entre el professorat i també per manca de treball d’ investigació rigurós i manca de treball ben compartit i que no es perdi endebades. I ara es copsa en l’aire que el professorat està il.lusionat i inquiet perquè preveiem que això ha de ser així, hem de tenir més espais on compartir allò que fem i que hem d’anar canviant en metodologia.

El professorat està preocupat i interessat, cal oferir doncs alternatives i oportunitats per a anar tirant endavant. Zabala deia que estem en un canvi profund en educació i que aquesta crisi (canvi) trigarà uns trenta anys en veure assentat i digerit tot el procés per deixar de ser procés i convertir-se en fet. Fa massa temps que l’escola no patia canvis en profunditat. És ben cert però que els camins es poden escurçar o que els camins poden fer-se millor amb una bona ajuda i cooperació. Cal recercar noves metodologies i cal compartir les bones pràctiques que ja van en aquest sentit, cal treballar en xarxa i cal tenir un sector de gent preparada que es dediqui a tot un treball intens en dirigir tot això.

Ens fixarem en dos exemples.
1. ens ha vingut tot el tema de les competències bàsiques abans de que el professorat estigués format en tot això. Estem entenent tot sobre la marxa i estem intentant copsar-ho, aplicar-ho, treballar sobre indicadors etc… en el dia a dia i de manera espontània. Tots reconeixem que ha d’anar per aquí el tema però la metodologia per aconseguir-ho ha de ser la mateixa que portàvem a les aules fins ara???? Sembla ser que potser no….
2. El tema de l’1 per 1 també estem en el mateix, la idea és bona, l’actualització necessària per moltes raons òbvies que no cal recitar, però la metodologia segueix necessitant revisió. I també hi ha un salt, un buit entre allò que ja s’està imposant i la formació, informació rebuda per a fer-ho i el treball d’innovació per a aplicar.

Segurament la paraula és: ser pacient, cal com dèiem 30 anys de marge, però en aquests trenta anys cal fer-hi alguna cosa: I què podem fer?: (algunes idees)
- primer de tot compartir allò que aïlladament ja anem fent entre tots, hores i hores de feina, al voltant de nous projectes, noves pràctiques, …
- apostar per obrir el currículum (ja que la LEC ho permet), obrir-lo a opcions més manipulatives i també a treball per metodologies més globalitzadores com per exemple el treball per projectes i interdisciplinars.

Cal un grup de professorat en marxa per tirar metodologicament endavant que inclogui en el grup a tot una xarxa d’experts que entronquen amb el tema educatiu d’alguna manera. Però no calen només respostes, sobretot cal que primer obrim molts interrogants…

Montserrat Fortuny

un espai obert de diàleg

“Non scholae, sed vitae”
(Hem d’aprendre) no per a l’escola, sinó per a la vida,
Sèneca

M’exalta el nou i m’enamora el vell.
J.V. Foix

La societat en general, i els centres educatius i el professorat en particular, es troben immersos en una transformació global de la cultura, l’educació, la tecnologia, l’economia, la política, la moral i la vida quotidiana. Avui la diversitat multicultural de moltes aules és un fet quotidià, les estructures familiars ja fa temps que estan canviant, la realitat que experimenten els infants i els joves es transforma a gran velocitat del món fora de línia al món en línia. La pissarra i el vell discurs han de fer front a un món de major complexitat tecnològica, marcat per canvis vertiginosos.

Les tecnologies de la informació i de la comunicació estan revolucionant la nostra manera de comunicar-nos, de treballar, de decidir i de pensar. Vivim en una societat de la informació, en què el coneixement esdevé un fluid que canvia ràpidament.

En aquest món que evoluciona ràpidament, l’educació i l’aprenentatge s’han convertit en valors imprescindibles : perquè donin fruit, han de ser continus i durar tota la vida. Paradoxalment, l’educació ha esdevingut un dels pocs valors estables del nostre món fragmentari i mòbil.

I el professorat? Aquesta transformació multidimensional, aquest entorn de canvi constant fa que hagi de treballar en un context dominat per les tensions: els centres educatius i els docents han de ser locals i globals, autònoms i responsables, integrats i especialitzats, estandarditzats i variats, han d’atendre el canvi i la continuïtat al mateix temps. No és fàcil, però, treballar immersos en aquestes tensions, tot i l’esforç per atendre totes aquestes transformacions. I molts docents deixen al marge els reptes educatius o els propòsits del canvi precisament quan, en realitat, necessiten assumir-los més que mai.

Tots els professionals tenim coses a dir en educació. De tota manera hi ha formes de discurs que avui semblen ja completament esgotades. No ens duu enlloc la cultura de la queixa permanent, encapsulada en si mateixa; la cultura de la queixa que exclou qualsevol opció d’autocrítica i elimina la passió per la millora de l’educació fonamentada en el compromís personal.

Renunciar al discurs del lament continuat no anul·la, tanmateix, la necessitat del diàleg. Al contrari, el diàleg és la veritable alternativa al lament.

Aquest diàleg que proposem és, abans que res, un diàleg entre les persones amb interès per l’educació que vulguin participar-hi.

El diàleg que necessitem de fer vol ser també un diàleg crític amb l’Administració educativa, per crear o canviar tot allò que calgui a les nostres escoles i instituts; per donar resposta, a curt i a llarg termini, a les necessitats dels infants i joves que hi estudien.

De la mateixa manera, hem de ser capaços d’establir relacions i connexions més freqüents i estables entre, d’una banda, les escoles i els instituts i, de l’altra, la universitat. L’intercanvi de coneixements i experiències és un bon camí per cercar col·lectivament la millor visió dels reptes que els professionals de l’educació ens hem de plantejar en aquesta societat que es transforma i canvia.

Ens cal un espai obert de reflexió i debat, plural; per participar-hi totes les persones que, ja siguin de dins o de fora del món educatiu, estiguin interessades a contribuir en la millora de l’educació en aquest entorn fragmentari, fluctuant i líquid actual.

El pensament crític ha de fer visibles els obstacles amb què ens trobem per poder afrontar i canalitzar les tensions intenses que han esdevingut la norma en el nostre context.

Ens cal una Xarxa d’Innovació Pedagògica (XIP) que reflexioni sobre l’ofici d’ensenyar al segle XXI, i que, tot partint i respectant el pòsit acumulat per l’experiència, generi idees noves i treballi per fer front als canvis i als reptes de l’educació actual i del futur. Assumim la crisi d’identitat de la nostra professió, la crisi de la vella figura del magister. Acceptar però la fi d’un paradigma no vol dir renunciar a cercar nous espais per construir la nostra identitat professional. Hem de ser capaços de produir noves metàfores, nous referents que restableixin el sentit ple a aquesta professió nostra que avui és més necessària que mai.

Ens cal una XIP que estimuli la participació de les famílies, dels mitjans de comunicació, etc., en la tasca educativa per mitjà del diàleg que proposem.

Ens cal una XIP que parteixi dels principis, les idees i els objectius que s’exposen a continuació.

De què parlem, quan parlem d’educació?

L’ educació és el factor principal per a la formació de ciutadans i ciutadanes lliures que conviuen en una societat democràtica. És un factor d’integració i cohesió social. És clau per a la igualtat d’oportunitats i base del progrés social.

L’educació és un dret que ha d’estar garantit per l’Administració pública en condicions d’equitat, de qualitat, i el seu accés, en condicions d’igualtat. Ha de permetre l’èxit educatiu i que tothom pugui dur a terme el seu projecte vital.

L’educació ha tingut i té el repte, en cada època, de sostenir un discurs per saber i saber fer en comunitat, per viure la humanitat del moment.

De quin marc educatiu partim?

La Llei d’Educació de Catalunya que ha entrat en vigor el juliol de 2009 ofereix un instrument per construir i consolidar, entre tothom, el model educatiu català.

El model educatiu català té per principis bàsics l’èxit educatiu i l’equitat, la inclusió i l’aprofundiment en la cohesió social. La LEC possibilita dissenyar un model educatiu català ambiciós pel que fa a la millora de resultats educatius i a l’efectivitat.

A partir d’aquest nou marc, que ens ofereix molta més llibertat per desenvolupar les competències del professorat, cal que els professionals de l’educació establim un diàleg continu i constructiu sobre els conceptes d’autonomia i de responsabilitat.
Aquest nou marc possibilita la reflexió col·lectiva i el diàleg social sobre el context educatiu actual i sobre el que suposa prestar el Servei d’Educació de Catalunya i formar-ne part.

Amb la XIP podem compartir aquests principis:

• El respecte i la pluralitat d’opinions sobre el fet educatiu.

• El consens com a base de les polítiques educatives.

• L’intercanvi d’experiències educatives innovadores i el foment de la recerca en l’àmbit pedagògic.

Amb la XIP podem treballar a partir d’aquestes idees clau:

• La coresponsabilització de la comunitat en la tasca educativa: com eduquem entre tothom (mares i pares, escola, mitjans de comunicació…), com fem persones, com comprenem l’educació i l’aprenentatge al llarg de tota la vida.

• La reflexió de manera col·lectiva, oberta, seriosa, pensada i debatuda en la construcció del coneixement i la competència professional en contextos d’autonomia, de responsabilitat, des de l’ètica del que suposa formar part del Servei d’Educació de Catalunya.

• El treball en xarxa, cercant contextos de col·laboració amb finalitats comunes: projectes interxarxes amb altres administracions, serveis públics i privats.

• El disseny i la construcció de marcs de referència quant a la formació, que permetin també compartir incerteses des de la pràctica professional, des de l’aprenentatge organitzacional.

• L’assumpció de competències essencials dels qui treballem en educació: formació inicial i contínua, reflexió en la pràctica, capacitat d’adaptació, flexibilitat i consistència.

• La reflexió sobre el respecte i la necessitat de reconeixement de l’altre quan parlem d’educació.

Amb la XIP podem assolir els objectius següents:

• Crear opinió col·lectiva (en la societat en general, i en l’àmbit educatiu en particular) i alliberar-la dels apriorismes dels discursos tradicionals en matèria educativa.

• Treballar per a l’harmonització dels progressos en equitat i en excel·lència del sistema educatiu i de cadascun dels centres educatius.

• Facilitar a les generacions “majoritàriament silencioses” del món educatiu referents nous i estimular aquestes generacions “majoritàriament silencioses” a deixar de ser-ho.

• Impulsar grups de treball i organitzar debats, conferències i seminaris per mantenir un flux constant d’aflorament públic d’idees, discurs i fonamentació pel que fa als àmbits pedagògic, organitzatiu i de gestió, i a l’activitat de les administracions que els serveixen.

• Ser presents als òrgans de participació previstos al sistema educatiu i vertebrar propostes i solucions a les necessitats i demandes educatives des de la proximitat.

Els sotasignats, que procedim de diferents sectors professionals implicats en el món de l’educació, la majoria dels quals som pares i mares amb fills i filles que estudien en diferents etapes educatives, volem impulsar una reflexió global del sistema educatiu i de l’educació en el marc de la societat actual i de futur.

Els sotasignats, com que compartim els principis, les idees clau i els objectius abans esmentats, hem constituït la Xarxa d’Innovació Pedagògica perquè:

volem més cohesió, equitat i progrés social,
volem més consens en política educativa,
volem més col·laboració de la societat en general,
volem més autonomia per als centres educatius,
volem més reflexió en la pràctica educativa,
volem més innovació i excel·lència,
volem un Servei d’Educació de Catalunya al servei de tothom,
volem una educació i un aprenentatge continus al llarg de tota la vida.

La XIP és un espai obert de reflexió i debat, plural, que vol contribuir a la millora de l’educació en el nostre país.

Participa-hi!

Adreça electrònica: laxipxip@gmail.com